L'ÚLTIM QUINZE (TONI CANET)

L'ÚLTIM QUINZE

La pilota s'enlairava pel bell mig del carrer Nou de la Pobla del Duc.  Pujava, majestuosa, més amunt que les teulades, dibuixant un arc tan ample com el de San Martí i més alt que el Benicadell. Venia d'una poderosíssima Bolera de Catxano (Llutxent) que, per a jugar-la, va haver de  recular cap a fora de la canxa .-Cavallers, lloooc! pel passadís que atrotinadament anava obrint-se entre els d'espectadors, de totes les edats i condicions, que  atibacaven el final del carrer i la placeta. Quant, contenint l'alé, tots donaven el quinze per fet, al final del passadís va emergir, per damunt de la gent, la figura de Catxano que, entre aclamacions, va poder tornar, de magnifica bolera, la complicada pilota que venia col.locada per la cinqueta de Bot i braç que l'hi amollà Mundo (Benicolet). Mundo va esperar la pilota plantant-se a prop de la vorera que estava entapissada per una llarga tira d'homes assentats en cadires i un parell més de tires parats darrere i encara, per damunt dels seus caps i aferrats a les reixes, abocades un grapat de xiquets que no feien gens de cas a les advertències d'una veu experta i cassallosa .- Xe baixeu d'ahí, xe, que en una pilotà vos obriran el cap, collons! però tots volien mirar la jugada, encara que més d'un va haver d'apartar els  morros perquè Mundo, projectant el braç des de darrere del cos, va arrear, arran de caps,  la demolidora volea cap a Catxano. La pilota l'hi venia a Mundo d'una Enganxada raspant terra de Tonico (Llutxent), del que un espectador, amb cigarret de “enrotllar” penjant de la comissura dels llavis i la brusa atapeïda de foradets negrets, va dir .-Tonico es un canyís, ho para tot! I tenia raó, la pilota, a Tonico, li venia enverinada d'un colp de Carxot de Rella (El Comtat) .-Ben jugat, sí senyor!  I ben dit estava. Rella, quan la pilota descendia del bot, va doblar el cos de manera inversemblant i caragolant primer el braç l'hi va amollar un carxot a un pam de terra que la va fer brunyir. Abocades als balcons, on ja no cabia ni una agulla, les dones i xavales aplaudiren entusiasmades la resposta de Rella a la pilota que venia calenta d'una difícil Raspada del Curro (Llutxent), que la va demanar .-Meua Tonico! per que la veia vindre rascant “bordillo” i provocant, per on rodava, una estampida de peus en l'aire dels homes que estaven assentats en la vorera.
Així i tot, el Curro es llançà a la pilota i la va poder tornar d'una bona raspada, encara que de l'impuls se'n va anar damunt d'uns espectadors que el tingueren que empomar. Responia a una altra Raspada de Sella (Sella). Este, doblant el genoll esquerre i estirant la cama dreta, va raspar a plaer i la pilota va eixir ensesa cap al “bordillo”. A Sella li havia arribat, com una bacora pel mig del carrer, d'una Palma de Tonico que la va parar a la defensiva, ja que la pilota venia fent un estrany per l'efecte del colp de Manrró de Tarraso (La Pobla del Duc), molt aclamat per la gent. Tarraso va esperar la pilota de cara i, encorbellant el braç, l'hi amollà un manró de llibre. Tornava la treta de Bragueta de Xirivia (La Pobla del Duc). L'espectació abans de la treta era molt gran. El rebombori cridaner dels milers de persones que assistien a la partida va callar en sentir al Marxant .-Cavallers, la del bombo! Ja era la quarta vegada que cridava la del bombo, estaven a catorze i val per trenta. La partida era a vint-i-ú, però descomptant. Podia ser l'últim quinze d'una partida descomunal, de tres dies seguits. Ja era dilluns i el sol, encara que alt, ja s'endreçava a la posta i la partida havia començat el dissabte.
El desafiament resultava molt atractiu per la immensa qualitat dels jugador i la igualtat dels dos equips. Per això, el carrer de la Pobla ja estava ple el dissabte i tots intuïen una gran partida, però no d'eixa magnitud. Un equip feia un set, l'altre el rebaixava a res, si feia set i catorze l'altre rebaixava a set i a res, i torna-li la trompa al xic, fins que les ombres de la poqueta nit van fer clamar al Marxant .-Cavallers, la partida continuarà demà diumenge! La noticia s'escampà com una taca d'oli per la Vall d'Albaida i el Comtat, d'on eren els jugadors, i també per la Safor i la Costera. El diumenge les entrades a la Pobla estaven ataconades per una samugada de gent que arribava a peu, en carros, burros, mules, en bicicleta i algun camionet, Chevrolets, amb la caixa plena de gent dempeus amb la bota de vi o el saquet del dinar penjant. Vents de festa gran, d'espectacle únic, en el carrer de la partida i les placetes que llindaven, on anaven col.locant-se els espectadors i delimitant la canxa: uns assentats; molts parats i fent puntetes; els xavalets per damunt dels burros; els carros i els camionets, aparcats en les placetes, atibacats d'homes i les dones i les xavales en els balcons i terrasses. I tots estirant el coll i seguint amb el cap el moviment de la pilota, sense traure-li l'ull de damunt, gaudint d'un repertori de colps magistrals, de l'entrega dels vuit jugadors fins al límit de les seues forces. I el Marxante .-Quinze per res, .-A quinzens, .-Trenta per quinze, .-A dos, .-Val per trenta, .-A dos, .-Val per trenta, .-A dos, .-Val per trenta, .-A dos... fins que les ombres de la poqueta nit, cabudes elles, van tornar a aparéixer .-Cavallers, la partida continuarà demà dilluns!
La partida estava entrant en la història del raspall i el públic, dempeus, heu va reconéixer trencant-se les mans en un llarguíssim aplaudiment i acatarrant-se dels vitols als jugadors. Se'ls havien guanyat. Però la partida no podia acabar-se el dilluns de matí .-Això seria un crim, home, ¡no la podria vore ningú! I una mena de complicitat, de pacte ni tan sols formulat ni escrit, s'instal.là entre els jugadors i el públic, que per res del mon volia perdre's el desenllaç de la partida. El dilluns de matí mentre els jugadors anaven fent partida xino-xano, els homes s'afanyaven treballant a destall per tal d'acabar els jornals i les feines a mig dia, aprofitar el camí cap a la Pobla per a pegar un mos i poder disfrutar de l'esdeveniment. Si el diumenge no cabia ni un ànima més al carrer, el dilluns de vesprada no en cabia ni mitja ni cap. Eren tants i estaven tan apretats els espectadors que ni l'aire podia endinsar-se en una canxa forrada per mil.lers d'ulls àvids de partida, uns ulls que s'havien delectat quinze a quinze, jugada a jugada, colp a colp i que ara seguien la pilota que, llançada per una bolera de Mundo, s'encallava en una teulada .-Oooooooh!  Jo era un xiquet xicotet i estava segut al costat del cabasset de les pilotes, com si fos el seu guardià. Xirivia va vindre a triar una pilota per al “saque” i després de botar-la es veu que no li va apanyar, i en això que anava a triar-ne un altra, es va acostar mon tio Batiste Catxano senyalant-ne una .-Tria eixa pilota, que té aletes! i en va clucar l'ullet mentre tornava a col.locar-se en el seu lloc de la canxa. Vaig agafar la pilota i, abans de donar-li la a Xirivia, la vaig mirar i remirar i vos ben jure que no vaig vore cap aleta. Però es veu que Xirivia sí, perquè la va sospesar, la va botar, la va mirar i va somriure i quant anava a disposar-se a fer la treta, el Marxant, des del mig del carrer .-¡Cavallers…! però el seu crit el van ofegar el remor dels homes que s'alçaven de les cadires, el clam de milers de goles que va omplir el cel de la Pobla i de tota la Vall, i el tronar dels aplaudiments.
Era el just i mereiscut homenatge que el públic retia als vuit jugadors abans que la partida poguera acabar-se, el reconeixement al saber jugar a pilota, a la intel.ligència, a la força, a la manya, a l'entrega sens límit i a la cavallerositat de la que havien fet gala  els jugadors al llarg dels tres dies. I ells, disposats cadascu en el seu lloc de la canxa per a jugar el quinze, assentien amb el cap agraint el reconeixement. Un deler, una fonda emoció abraçava el carrer i més d'una llagrimeta esvarava per les galtes adobades, al sol dels bancals de la terra blanca, d'aquells homenots que aplaudien amb mans rudes .-ja puc morir-me tranquil, xe, mai de la vida tornarà a vore's una partida igual!  El Marxant va carraspejar per treure's l'emoció de la gola i va llançar el crit .-Cavallers, la del bombo! El carrer va quedar mut. Xirivia va pegar unes passes cap arrere de la ralla del quinze, on estava el rajol del saque, i va alçar la mà mostrant la pilota: demanava permís per fer la treta. Mundo, després de comprovar que els seus companys estaven a punt, va moure el braç de dalt a baix atorgant-li el permís. Xirivia va arrancar carrereta i picà la pilota contra el rajol de la treta, de tal manera qu'el bot la va escopinyar endinsant-la un parell de metres dins la canxa, on ell, al trotet, l'esperava al caure i la colpejà de magnífica bragueta. La Bragueta de Xirivia encetava l'últim quinze, la va jugar de Manrró Tarraso i de Palma Tonico i de Raspada Sella i també de Raspada Curro i de Carxot Rella  i Enganxada de Curro, i de Bot i braç Mundo  i, finalment, l'ultima jugada de l'últim quinze de l‘últim joc de l'últim set de la més gran partida que mai s'ha jugat a Vall d'Albaida, la Bolera de Catxano. Li va rodar la pilota en la mà i, ara sí, mentre s'enlairava pel bell mig del carrer i pujava, majestuosa, més amunt que les teulades, vaig vore com la pilota desplegava unes aletes que escampaven colors i dibuixaven un arc tan ample com el de San Martí i més alt que el Benicadell, fins que va traspondre per damunt d'una terrassa de la placeta del final del carrer. Una bogeria col.lectiva, un deler indescriptible. En un tres i no res els espectadors van envair la canxa i… volaven flors dels balcons i… la veritat és que el meu cap estava pensant en la pilota, on havia anat a parar? No sé com vaig pujar, des del costat del cabasset de les pilotes, als muscles de mon pare, però des d'allí vaig vore rebotar la pilota en la carena d'una teulada i perdre's cap a un carreró de darrere. Jo volia eixa pilota. Les portes de la casa, davant de la qual estava insta.lat el rajol de la treta, tenia les portes obertes de bat a bat, les del corral també.
Era l'única eixida si volia arreplegar la pilota abans qu'els xiquets que estaven a l'altra part del carrer i la tenien més prop, la trobaren. Arribar a la porta no va ser gens difícil ja que tots s'espentaven cap al centre del carrer i mentre creuava la casa i el corral, cametes al cul, m'animava pensant que els altres xiquets estaven perduts en un laberint de cames i no podien eixir de la placeta i per descomptat no podien haver vist on va topar la pilota. Vaig obrir la portella i vaig arrear. Sabia per on anar perquè coneixia tots el carres del poble (des de ben xicotet acompanyava a mon pare a vendre calç, els dies que no feien escola, i recorríem els pobles amb el burret Negret cridant .-Caaalç xiques!) i en un bot ja estava allí.  Deu o dotze xiquets acabaven d'agranar el carrer, de dalt a baix, amb la mirada. La pilota no estava .
Estarà en el carrer del costat! I tots varen córrer cap allà. Tots menys u que, distretament, passejava amb les mans a les butxaques però, sense voler, va mirar de reull cap a un balcó. Allí estava encallada. Ell va vore que jo l'havia vista i va dir .-Jo l'he vista primer! -.Però jo ja sabia on estava perquè he vist on rebotava, i tu no! .-Això no val ! .-No ni poc¡. Ens mirarem i ens acostarem un a l'altre com dos herois sense capa, teníem la mateixa edat, la mateixa alçada i jo no estava disposat a quedar-me sense la pilota i pareixia que ell tampoc.
Quant ja estàvem medint les forces, amb la mirada terrorífica del xiquets de cinc o sis anys, a no més que  un parell de pams un de l'altre, vaig dir .-El cas es que la pilota està en el balcó i un a soles… no podrà desencallar-la! .-¡Tens raó... fem un tracte: primer la desencallem i després ens barallem! .-Tracte fet! I ens varem donar la mà com dos homes drets i fets. Vaig pujar per la reixa de la finestra i, quant ja estava aferrat, ell va escalar per damunt de mi fins alcançar el balcó i la va espentar, fent-la caure al carrer. Botarem a la vegada darrere d'ella i els dos culets besaren terra .-Aaai! .-Uuuf! però, com si res, s'alçarem i …ell la va plegar primer. La va botar un parell de vegades i em va semblar que s'asomaven les aletes. Les veuria ell també? El vaig mirar disposant-me a la baralla quant, de sobte, vaig vore com en els sues ulls anaven reflectint-se, una darrere de l'altra, les jugades més boniques i espectaculars de la vesprada. Semblava que aquell xiquet s'havia engolit la partida sencera pels ulls. Va llançar la pilota contra la paret d'una casa i començant a pilotejar va dir .-Vols que, en lloc de barallar-nos, ens la juguem a deu “tantos” contra la paret? .-No!  vaig contestar, perquè veia que li pegava igual amb la dreta que amb l'esquerra, com li deia la pilota a la mà, la traça que tenia i perquè recordava unes paraules de mon tio Batiste Catxano .
Les partides solen guanyar-se quant s'arreglen! així que jo ja la tenia perduda abans de començar-la, perquè eixe xiquet jugava més del doble que jo, i vaig proposar .-Si vols ens la juguem a botar-la i el que l'empome pa d'ell! Va parar de pilotejar i, en un gest d'immensa generositat, de cavaller, ja que m'atorgava molt d'avantatge, me la va donar .-Pren, bota-la tu!  La pilota, i mira que la vaig mirar ben mirada, no tenia cap clavill per on pogueren eixir les aletes. Mentre la mirava pensava en la trampa que faria al botar-la, donant-li efecte, perquè, dissimuladament, vencera cap al meu costat. I així la vaig botar, amb efecte, i vaig saltar ben alt i quant ja l'acaronava amb les puntetes dels dits, la pilota va desplegar unes aletes i lentament, com un angelet grassonet, va volar fins ajocar-se en la mà oberta d'aquell xiquet que ni tan sols havia botat. Mon tio Batiste tenia raó .-La pilota també juga! Havia de assumir que la pilota ja era d'ell i no havia de plorar, que jo ja era molt fadrí.
Mireu com em va vore d'afonat que, allargant el braç, m'oferia la pilota .-La vols? .-No, moltes gràcies… (i un sanglotet que amagava el plor)… que la pilota t'ha triat a tu¡ .-Vols que juguem uns quinzes? .-¡No gràçies, que mon pare estarà esperant-me per tornar a Llutxent!  Me'n vaig anar carreró amunt i abans de girar el cantó, refent-me, li vaig preguntar .-Tu qui eres? .-Jo soc Paquito i també he vingut en mon pare i molts homes més des de Genovés, i tu? .-¡Jo, Antoniet! Una llarguíssima processó de gent, cridant i celebrant la victòria, tornàvem al poble pel camí Reial i en arribar als Quatre Camins comença a tocar la banda de música que esperava als herois.
Abans que la gent alçara en alt als jugadores per a dur-los als muscles els quatre kilòmetres de distancia a Llutxent, li vaig preguntar a mon tio Batiste .-Tio…diga'm la veritat… la pilota té aletes? .-La pilota no té aletes, li les dona la mà del jugador!  I em va clucar l'ullet.
Els records m'han vingut com una pilota llançada de manró per la memòria, escopida arran de terra i vora rastell, sense cap topada per al punt i apart i, com que la pilota també juga, fent estrany efectes en els punts i seguit i en les comes. I es que la memòria, aigua en xavegó, s'esmuny més que el sabó entre les mans, però s'arrel.la amb força als fets que li sembren la llavor en més d'un pam de saó, com la Partida de la Pobla, com la bolera de Catxano.
Ara que me'n recorde, fa un parell d'anys o tres, en un dinar concorrit per uns quants pilotaris i uns quants aficionats, la conversa va derivar cap a les partides que havien fet historia: La de Genovés contra Alvaro, la de Sarasol contra… la d'Eusebio contra… la de Juliet …, la de Rovellet … i encara de més antigues, com una que va contar Fredi, que li havía contat el iaio, del Lloco contre… i… totes les partides comentades eren d'escala i corda. Vaig reivindicar les grans partides de Raspallot i quant comentava la de la Pobla, un jugador va dir .-Eixa partida també la vaig vore jo! Sí, parlava Ell, el més gran jugador que han vist els nostres ulls, el que va ressuscitar la pilota i la va encimbellar a cotes més altes que l'arc de San Marti, el pilotari que hi ha guanyat un lloc preferent als nostres cors. Jo no donava crèdit, però, valga'm Deu, vaig vore, com un rellamp, unes quantes jugades d'aquella partida de la Pobla reflectir-se en els ulls de Paco Cabanes, mentres ell contava la partida .-Ja farà una cinquantena d'anys, jo era un xiquet xicotet i vaig anar en mon pare i molts homes més des del Genovés!... i l'últim quinze…(Açò no heu conteu a ningú, que a la meua edat em dirien boig, però de les mans del Genovés, que gesticulava recordant les jugades de la partida, s'assomaren unes aletes que em van clucar l'ullet)… va ser el quinze més espectacular que he vist en la meua vida! Paraula de Genovés.

                                                                                                                                Toni Canet